(Fragment de Navalles pra tallar cordes, títol provisional)
Ahir semblave bona idea. Anà-me’n lluny i donà’ls una lliçó. O no tan lluny. Fotre el camp, que no mi trobessen. No caleve que fos molt lluny. No haig anat gaire lluny encara. M’haig despertat amb el sol. Entre a quadrets per la finestra. Deuen ser les nou o les deu. Mi vaig deixar el relotge a l’internat i no puc mirar l’hora al mòbil. El vaig apagar abans de sortir de Volera i no sé quan el tornaré a encendre. No l’encendré fins que estiga segur.
Ahir mi vaig escapar. Primer vaig pensar anar a la benzinera i demanà-li a un camioner que mi portés, però me’n vaig enrecordar de que feve poc que eren manat que qualsevol menor no acompanyat ere de ser entregat a les autoritats. Papà conte que quan ell ere xic anaven caminant d’un poble a l’altre, o amb bici. Si anaven caminant casi sempre els parave algun conegut i els atansave amb el seu cotxe, encara que només fos un trosset del camí. Això ja no é així.
Després hi ere la qüestió de creuar. No mi deixarien si anava jo sol. Vaig començar a caminar i quan vaig haver passat les últimes cases de Volera, mi vaig fotre al bosc. Hagués sigut més fàcil reseguir la carretera a uns metres, amagat entre els arbres fins arribar a l’envista del túnel, però m’harien atrapat segur. Vaig començar a puiar entre roures i nogués. No m’oriento tan bé com el pare o padrí, però sé que el més fàcil é buscar i seguir un riu, o un barranc, i també sabeva que per on era començat a puiar arribaria a Guasca i haria de fer volta. Era sortit de l’institut a les quatre, així que mi quedaven tres hores de llum, potser una mica més.
«Lo normal serie que si mi sentiven, i mi sentirien perquè no estava parant molla de compte, no anava a caçar, s’allunyarien, caminant ràpid fins que fossen a kilòmetres d’on era jo».
El bosc estave en silenci. Agueix silenci del bosc que no é silenci, només ho semble. Fulles d’arbres que si mouen quan un pardal va de l’un a l’altre. Vaig sentir un cruixit, una rameta seca trencant-si, a la meua esquerra. Vaig mirar cap allí. Una massa marró moieve les rames. Un cabirol, o un cérvol. Les montanyes de la Vall de Nuru són plenes de cérvols. El pare conte que abans no n’hi ere. Se’n van escapar uns pocs d’una reserva per turistes que hi ere al costat francés i ben aviat van arribar a la vall. Va passar el mateix amb l’os. Els van soltar a França, però van vindre cap a n’aguet costat. L’os. No me’n recordava. No m’agradarie trobà-me’n un, i menys si é una femella amb cadells. No hi vaig pensar gaire. Lo normal serie que si mi sentiven, i mi sentirien perquè no estava parant molla de compte, no anava a caçar, s’allunyarien, caminant ràpid fins que fossen a kilòmetres d’on era jo.
Vaig seguir puiant. Evitava les roques cobertes de molsa. A més de que rellisque, la molsa é fràgil. Sempre m’ha agradat, tan verda, suau, humida. A les classes de ciències naturals la profe ho repetís sempre: “molsa i líquens són els primers a desaparéixer dels ecosistemes contaminats, és un miracle que a la Vall de Nuru hi haigue molsa i líquiens i els hau de respectar”. Ningú els respectave fins que van començar a posar multes. Vaig tornar a sentir soroll de motors. Se m’accelerave el cor quan sonaven massa a la vora. El bosc m’amagave, però potser se mi veive entre els arbres. Mi quedava quiet, com els cabirols, per evitar que algú mi veigués des del seu cotxe. Quan ja no els sentiva, seguiva caminant.
La carretera que puie fins al túnel serpentejave montanya amont. M’era de desviar a la dreta per rodejar Guasca. Hi viu poca gent, al poble, i les casetes de parets de pedra, portes i finestres de fusta i teulats de llosa de les urbanitzacions estan buides gairebé tot l’any, així que no mi vaig esforçar gaire per amagà’m. Igualment, el bosc arribe a les cases, ningú cultive re. É un bosc que anave canviant, cada vegada menys roures i més pins i avets, fins que els roures van desaparéixer i van deixar pas als avets. Vaig calcular que deve fer dos hores que era sortit. Harien avisat ja?
Mi vaig desviar cap a l’esquerra i vaig planear una estona fins que els pins van clarear i vaig arribar a un punt en què veieva l’entrada del túnel, el post de vigilància i els Guardians amb els seus vestits negres amb la franja roia al pit i la metralleta a la mà. Vaig retrocedir a amagà’m entre els pins i vaig seure a esperar que comencés a fe-si fosc. El port de montanya é a sobre del túnel, més o menys, i hi ha un bon tros de cleva sense arbres ni roques on amagà’s. El camí é imperceptible, però jo el vaig reconéixer. Un corriol poc xafat, d’herba més baixa de color clar. Vam creuar amb les eqües pr’allí fa un parell d’anys.
Teniva set. Aguestes montanyes són plenes de fonts, ulls d’aigua que surten ací i allà. Els marquen les herbes més altes, més fosques, i quan n’é l’hora, lliris morats i blancs. Hi ere una d’aguestes taques fosques al pendent, prop del camí que era de seguir. Tan bon punt va ser fosc, vaig tornar a caminar. La font ere on esperava troba-la, just per sobre del corriol. Tant la font com el corriol quedaven molts metres per sobre de la boca del túnel i dubtava que els Guardians miressen cap amont. Mi vaig sentir fora de perill.
Aviat va sortir la lluna, redona, enorme. Veieva perfectament el carreró, així que vaig pensar que podria caminar tota la nit. No me’n recordava si hi ere alguna cabana de pastor, feve fred per dormir al ras i caminant no teniva fred. Padrí m’ere contat que una vegada va acompanyar a son pare a la fira de Sales, portaven vuitanta mules. A n’aguella època no hi ere gaires camions, ni carreteres!, i eren molts cars, tothom portave el bestiar a peu, per les cabaneres i altres camins. Les fires teniven una data aproximada, per algun sant, però el dia si fixave cada any segons caigués la lluna plena, perquè així podeven seguir caminant quan s’ere post el sol. Anit jo era un pastor sense ramat ni gos.